Són les 12 en punt. Ara mateix fa justament tres anys que ja no hi ets. Tres anys sense compartir amb tu les meves alegries i les meves tristeses. Tres anys en els que a casa hem hagut d’aprendre a viure sense tu, sense les teves manies, sense el teu geni, la teva alegria... en definitiva, sense la teva companyia.
Han estat tres anys molt durs, sobretot el primer. Però a mida que passa el temps, aprenem a tirar endavant, sabent que ja no tornaràs.
En tot aquest temps han passat moltes coses a casa. Coses bones i coses no tan bones. I també n’han passat moltes fora de casa, a Terrassa, a Catalunya, al món. Coses que no he pogut compartir amb tu.
La mama és més forta del que mai m’hauria pensat. La Meri, com m’imaginava també ha sigut molt forta, i la Tere també. I a pesar del que podria semblar, la que pitjor ho ha passat en tot aquest temps (potser, sobretot, el primer any) ha estat la Montse. Potser perquè feia temps que no us parlàveu, potser pel seu caràcter més tancat i perquè li ha costat molt treure els seus sentiments cap a fora. No ho sé.
La Carla ha ajudat molt a la mama a tirar endavant, i suposo que a totes una mica. És una nena molt espavilada i, és clar, guapíssima. Et sorprendria cada dia.
D’altra banda, el Juan Carlos i jo ens casarem al mes d’octubre. Estic contenta i feliç perquè em caso amb l’home que estimo i que més m’ha donat en aquesta vida, després de tu (sé que això sona molt cursi, però és el que sento). Però estic una mica trista perquè tu no hi seràs. Sé que estaries content de la meva decisió de casar-me amb ell, perquè sé que et queia molt bé, i la gent que et coneixia sap que perquè algú et caigués bé, havia de ser molt especial.
Per primera vegada en tres anys m’he vist amb cor d’escriure alguna cosa pensant en tu, tot i que m’està costant més llàgrimes de les que em pensava. Fa una hora que he començat i he hagut de fer cinc pauses per respirar i poder continuar.
Però ho havia de fer. Per mi, per la mama i per les meves germanes.
Algú va dir alguna vegada que ningú mor del tot mentre algú, en algun lloc del món, el recordi. I tu estaràs per sempre en el meu record.
Un petó, papa.
T'estimo.
